L'eterna i inútil discussió
Joan Costa
Per quina raó el disseny no és art? Per a respondre a aquesta pregunta res millor que confrontar amb els arguments que solen esgrimir-se en contrari.
—El disseny és art?
—No, estimada. Disseny és disseny.
—No em negaràs que l'art i el disseny tenen molt en comú....
—També tu i jo tenim molt en comú, però som diferents. El que tenim en comú pertany a l'espècie. Però el que defineix la nostra identitat com individus únics i irrepetibles no és el que tenim en comú, sinó just el que ens és propi psicològica i culturalment.
La teoria de la Forma ja ens va ensenyar que la percepció associa el que se sembla. Però quan vas més enllà de la percepció a la recerca d'un coneixement, i trobes una sola diferència, llavors segueix observant i descobriràs més i més diferències. Les úniques semblances entre art i disseny són purament formals. Però La Gioconda i la marca de Mercedes són una mica més que formes.
—Doncs no han de ser molt diferents, perquè hi ha artistes que fan disseny i dissenyadors que fan art.
—Un pot fer moltes coses distintes, pintar un quadre, dissenyar un cartell, cuinar i jugar als escacs. L'essencial de la teva pregunta no és la persona que fa la cosa, sinó la cosa que fa aquesta persona: art o disseny? O més exactament: el que interessa és la naturalesa d'aquestes coses.
—Tu diràs el que vulguis, però hi ha dissenys que tenen valors artístics innegables.
—L'artístic no és l'art. Leonardo, Van Gogh o Picasso no són artístics. L'adjectiu artístic està lligat a l'acte de la creació. Però estem parlant de substantius i amb majúscula: Art i Disseny. Desconfia de l'adjectiu artístic quan s'aplica a alguna cosa que no és art. Però desconfia també del disseny com adjectiu: mobles de disseny, roba de disseny, perruqueries de disseny o drogues de disseny.
—Llavors, si parlem d'art, hem de pensar en bellesa, en una certa poètica?...
—La bellesa o la poètica és el que sovint és la raó de l'obra d'art. La bellesa, o fins i tot la lletjor, és a l'art el que l'estètica és al disseny. Però una estètica funcional. El disseny no és art però viu d'ell perquè s'alimenta de les seves diferents estètiques. D'aquí vénen les confusions.
—Doncs jo comparo disseny amb Kandinsky, Klee i Mondrian.
—I per què no amb Rubens, El Greco o Grünewald?
—Doncs perquè no tenen res a veure.
—Com que no! No parlem d'art?
—Si però no de l'art clàssic.
—Llavors la teva pregunta està mal formulada o planteja un fals problema. En qualsevol cas, a quin art et refereixes? Si el que penses és si el disseny és art postimpresionista, o expressionista, o informalista, o surrealista, llavors la pregunta encara té menys sentit.
—Doncs anem a donar-li la volta. Bacon, el cubisme, una performance i una instal·lació són art?
—Si. Són expressions distintes de l'essencial.
—I què és l'essencial?
—L'essencial és que l'art es fa preguntes i el disseny soluciona problemes. El cubisme, l'abstracció no són experiments, són qüestionaments sobre la vida, el món, les nostres idees sobre tot això, la societat, els valors, la ment humana.
—Preguntes sobre la ment?
—Sí, sobre la naturalesa humana. Tu saps que la geometria, la matemàtica, l'espai i el temps no estan en l'entorn, sinó en la nostra manera de percebre'l i de concebre'l. Estan en el nostre cervell. L'art cubista projecta formes mentals en la representació pictòrica del món. I aquestes formes són geomètriques perquè surten de dintre, no estan fora. Els pintors divisionistes o puntillistes van tenir una intuïció genial sobre la naturalesa de la llum, de la visió i de la percepció del color. Quan Kandinsky, Klee o Mondrian tanquen els ulls a la realitat externa i miren cap a endins, el seu llenguatge plàstic és la forma pura (el signe absolut com deia Walter Benjamin), la geometria, el color pur, el signe gràfic, el punt, la línia. En la natura no hi ha línies ni contorns, però si estan en la naturalesa del signe, el dibuix i l'escriptura.
—Dir signe, dibuix i text és parlar de disseny.
—Parlo de grafisme, que no és el mateix. Grafisme és l'univers del gràfic, el que els grecs van cridar graphein quan van trobar, en la mà humana, l'arrel comuna del dibuix i d'allò escrit.
—Per això parlem d'art gràfic.
—És ben cert que hi ha art gràfic i també disseny gràfic. El primer és el dibuix i el gravat de les Belles Arts. El segon és la praxi que va néixer amb la impremta gutenberguiana, el dibuix dels tipus de lletra, la composició de la pàgina impresa (per cert, amb la proporció àurea o el nombre d'or, que definien l'arquitectura de la pàgina impresa, és a dir, una síntesi de la geometria i la matemàtica: coses mentals). Després va venir el cartell, que ja no està emparentat amb el dibuix sinó amb la pintura. Que no és el món de la línia sinó de la taca. Després vindria la Bauhaus en ple industrialisme, que va convertir la praxi artesana del disseny al rang de disciplina.
Art gràfic i disseny gràfic tenen en comú el graphein, és a dir, l'origen, que no és altre que la mà que traça? Però un segueix sent art i l'altre disseny.
—Seguint els teus raonaments sobre les diferències, també podríem afegir que el dissenyador treballa per a un client que li paga i jutja el seu treball.
—És així però només fins a cert punt, perquè també grans artistes eren pagats ja fora per donants, mecenes o cortesans. El que és essencial aquí no és que el dissenyador rebi diners pel seu treball, la qual cosa és just, sinó que qui li paga‚ imposa l'objectiu, la fi, la funció del que ha de fer i fins i tot el que ha d'aconseguir. No li dirà com ha de fer-ho (aquest és el camp de llibertat del dissenyador), sinó què ha de fer per a assolir l'objectiu del seu client.
—Ja, l'artista és lliure. Ningú li imposa un objectiu. Això enllaça amb el que deies sobre la funció del disseny, que és resoldre problemes.
—Així és. El disseny no té altra ideologia que l'eficàcia.
—Bé, però imagino que Goya volia ser eficaç...
—L'eficàcia és l'objectiu del pragmatisme, no de l'art. El dissenyador gràfic busca l'eficàcia en la solució d'un problema de comunicació, igual com el dissenyador industrial busca l'eficàcia en un problema de funcions.
—L'objecte industrial també comunica.
—Però la seva funció primera i essencial no és comunicar. I si és comunicar la funció primera i essencial del missatge gràfic. Un objecte no és un missatge. I si diem que un objecte com unes tisores o una sabata comuniquen és perquè tot el que és visible, tota forma, significa.
—Si el disseny és comunicació, l'art també és comunicació, de l'artista amb el públic.
—I parlar per telèfon també és comunicació. Però insisteixo. L'essencial no és que tot el que percebem comuniqui, cada cosa a la seva manera, sinó què és el que s'està comunicant. I sobretot, per a què. El dissenyador vol seduir-te perquè compris un producte, per a ficar una marca en el teu cap, perquè votis a un candidat o perquè no t'extraviïs pels laberints de monstruosos aeroports com el de Madrid Barajas. Aquestes són funcions del disseny. Que ben poc tenen a veure amb l'art. Perquè l'artista no es conforma al món sinó que se li oposa.
—No obstant això, els dissenyadors no han cessat de preguntar-se si el disseny és art, per què, llavors?
—Jo veig en aquesta fixació del dissenyador gràfic una part de nostàlgia històrica. L'artista mai es pregunta si això que està fent serà disseny. Tampoc els altres professionals del disseny quan dissenyen una cafetera, un tractor o un frigorífic es pregunten si per ventura estan fent art. Això tampoc l'hi plantegen Calvin Klein o Toni Miró. I veig aquí una altra senal, una miqueta freudiana, que revela la frustració de molts dissenyadors gràfics, que van començar somiant amb ser artistes i han acabat sent operadors. Però segueixen obstinats a ficar l'art en el seu treball com sigui, i parlen d'art final i de direcció d'art. Per esnobisme o per consolar-se?
—Paraules....
—En el món del disseny, que és un món de símbols, les paraules són fonamentals. La paraula disseny està molt connotada del disegno del Renaixement italià, que significa, com volia Vasari, el Dibuix, el pare de les nostres tres arts: Arquitectura, Escultura i Pintura.
Per contra, la paraula design és més precisa. Correspon clarament al industrialisme nascut a Anglaterra, a la cultura tècnica, que és la nostra ens agradi o no.
—Digues, quan neix l'art?
—En la prehistòria, amb el sentiment simbòlic del sapiens, que no sabia el que era art.
—I el disseny?
—En el Renaixement germano-italià. Neix com grafisme amb la impremta gutenberguiana, o sigui, a través d'un mitjà tècnic de producció. I es consagra com disseny amb la Bauhaus, en plena revolució industrial. El disseny (design) és fill de l'economia de producció.
—No sé si m'has convençut, però m'has donat molta matèria per a pensar.
Publicat a foroalfa.org
